martes, 30 de junio de 2015



Bé fa dies el tenia escrit, el penjo  desitjo us agrade
perquè el temps mai és temps.



Que no passi la vida de llarg

Què vols que fem avui?, li vaig preguntar. Aquell matí gaudíem de no fer res, ajaguts al sofà: els diaris del  diumenge, usats i rebregats, ja que havíem buscat les seccions que més ens agradaven i havíem  descartat la resta. Ens sentiem tant bé junts, tan tranquils...  i anàvem trencant el silenci a mesura que  comentàvem les histories que llegíem: rèiem i les compartiem. Estava ben a gust  amb la seva companyia i em semblava que ell, amb la meva, també. Havíem obert les cortines per permetre que la llum del sol entrés, i la finestra del menjador era oberta de bat a bat, de manera que deixaven passar l’aire  fresc i el so del silenci dominical. I feia olor de cafè acabat de fer. De fet, compartíem un got els dos,  a poquet a poquet, mentre xerràvem. El cafè era al mabre de la cuina encara ben calent. Vaig intentar refelxionar sobre els seus somnis, com li agradaria, què volia de veritat i llavors es va adonar que aquellls moments eren únics. El sol de cap al tard s’entossudia a quedar-se i esgarrinxava el cel, a colors. Volia que sabés que estimar volia dir fondre’s, glatir, tremolar i donar-li amb tendresa allò que ella li havia demanat i omplir pel xiuxiueig les orelles de paraules que li ressonaven   per tot el cos. Els ulls color mel,  com guspires  de carbonet ences, li produïen un desigs sota les petites ulleres i quan s’ apropava amb tendresa en les seves mans  el besava. Volia que li regalimessen les paraules i el desig d’home pel cor i recsabalar-lo d’aquell tumult de dubtes i d’incerteses i empastifar-se l’ànima amb els olors de la pell d’ella abans que la vida no li passés de nou de llarg i saber esperar en silenci. Els sentiments a cops molt  diluïts eren escrits en els ulls i una observació silenciosa li feia guardar les preguntes per ella mateix. Però l’urpa del passat li engrapava l’ànima i el feia sentir atrapat per tot allò que  de sobte li tornava a la ment i ella només el volia bressolar i que no se li enfonsés el pensament en un clot de desànim. Però com ho podia fer? Si ho sabés. La llum del cel i del carrer encara banyava el menjador i s’enfonsava cap a la cuina. Es van mirar. Les ganes de saber-se i les ganes de callar es feien la traveta. Un dia més havien compartit les hores mudes i quietes sense adonar-se que els unia molt més  que l’aire xafagós d’aquell capvespre

Que no pase la vida de largo

Que quieres que hagamos hoy? , le pregunte. Aquella mañana disfrutabamos de no hacer nada, Tirados en el sofà: los periodicos del Domingo, usados  ya que habiamos buscado las secciones que mas nos gustaban y habiamos descartado las demas. Nos sentiamos tan bien juntos, tan tranquilos... y ibamos rompiendo el silencio a medida que comentabamos las historias que leiamos: Reiamos y las corpatiamos.Estaba bien a gusto en su companyia y  me parecia que el tambien con la mia , tambien,Habiamos abierto las cortines para permitir que la luz del sol entrara, y la ventana del comedor estaba abierta de un lado a otro , de manera que dejaba pasar el aire fresco y el sol del silencio del Domingo, y hacia olor de cafè recien hecho, de hecho compartiamos un baso juntos a sorbitos mientras hablabamos, el cafè estaba en el marmol de la cocina todabia bien caliente. Intente reflexionar sobre sus sueños, como le gustaria, que queria de verdad i entonces se dio cuenta que aquellos minutos eran únicos,El sol del atardecer se negaba con tozudez a irse i degarraba el sol a colores.Queria que el supiera que querer era fundirse,, temblar i darle a ella la ternura que le havia pedido y llenar de cuchuicheos los oidos de palabras que le resonaban por todo el cuerpo. Sus ojos color de miel, como chispas de carboncitos encendidos le producian un deseo por debajo de las pequeñas gafas y cuando se acercaba con ternura, con sus manos lo besaba. Queria que le empaparan las palabras de deseo de un hombre por su corazón y rescatarlo de aquel tumulto de dudas y de incertezas y pringarlo con su alma de los olores del cuerpo de la piel de ella. Antes que la vida no le pasara de largo y saber esperar en silencio.Los sentimientos  a veces muy diluidos estaban escritos en sus ojos y una observación silenciosa le hacia guardar las preguntes para ella misma. Pero las garras del pasado a el  le tenian grapada el alma y le hacian sentir atrapado en todo aquello que de repente le regresaba  a la mente. Y ella solo queria acunarlo y que no  se le hundiera el pensamiento en un hoyo de desanimo .Pero como lo podia hacer? si lo supiera. La luz del cielo de la calle todabia bañaba el comedor y se  hundia hacia la cocina.Se miraron . El deso de tenerse y el del silencio se hacia la contra. Un dia mas habian compartido las hores mudes y quietes sin darse cuenta que les unia mucho mas que el aire caluroso de un atardecer.