lunes, 13 de julio de 2015
















No pots no sentir-ho


Un  vespre , després de sopar surt a fer un volt camina ran els edificis, sent l’olor d’estructures materials nous i para al mig d’una cruilla. Veu la reglera de semafors que canvien gradualment  tot al llarg del carrer fins a la plaça que limita el barri.
Continuen sen amics, mai ha estat una d’aquestes amistats virtuoses infrangibles.Camina per la via Laietana, passa per sota la passarel.la de correus i entra a un bar on demana un café, espera que es refredi ,se’l beu a glopadetes petites. Dels  ponts Italians, de tants i tants de llocs  pengent forrallats d’amants, d’amics. És curios perquè sempre  ,hi ha un vincle entre ells  i passa el temps i és com sí no passes . Li ve a la ment un fragment  de “Rayuela” “a mi me parece que los peces ya no quieren salir de la pecera casi nunca tocan el vidrio” i  es sent un peix ,un més ,dels solitaris , sense aquella festa intima que els unia , a cops , de tant en tant, però que feia gratificant aquella amistad. El pas d’un núvol per devant d’un sol deixatat de raigs febles, el qual  sí bé de seguida torna a llepar el cos sense esma. Amb una sensació de temps suspés de vincle  en moratoria que hi será   ara i en un futur.   Tira de camí cap a casa i pensa que ili agradaría tenir la màgia  de nou  en el somriure.



Un atardecer  después e cenar, sale a dar una vuelta. Anda  al nivel de los edificios y siente el olor de las estructuras metálicas nuevas y para en medio de un cruce. Ve la hilera de semáforos que cambian gradualmente a lo largo de la calle hasta la plaza que limita el barrio.
Continuan siendo amigos, nunca ha sido una de estas amistades virtuosas  no frágiles, anda por la Via Laietana y para por debajo de la pasarela de correos y entra en un br donde pide un café, espera que se enfrie  Iltalianos cuelgan los candados de los amantes , de amigos Le viene a la mente un fragmento de Rayuela “ a mi me parece que los peces ya no quieren salir de la pecera casi nunca tocan el vidrio y se siente un pez uno mas de los solitarios. Sin aquella fiesta intima que les unia a golpes de tanto en tanto, pero que hacia gratificante aquella amistad. El paso de una nube por delante de un sol  lleno de rayos débiles el cual de  tanto en tanto lame los cuerpos sin cuidado. Con una sensación de tiempo suspendido de vinculo en moratoria que perdurara  ahora y en un futuro. Tira hacia casa  y piensa que le gustaría tener de nuevo la magia  en la sonrisa.